Títol: Correr

Autor: Jean Echenoz 

Editorial: Anagrama

Text contraportada: En los Juegos Interaliados de Berlín, en 1946, al ver de­trás del cartel de Checoslovaquia a un solo atleta desma­ñado, todo el mundo se ríe. Pero después, cuando en los cinco mil metros acelera sin parar y cruza la meta en so­litario, los espectadores estallan en un clamor. El nom­bre de ese chico que siempre sonríe: Emil Zátopek. En pocos años y dos Olimpiadas, Emil se convierte en inven­cible. Nadie puede pararlo: ni siquiera el régimen che­coslovaco, que le espía, limita sus traslados y distorsiona sus declaraciones. Emil corre contra su decadencia, y sonríe. Incluso en las minas de uranio adonde lo destie­rran porque ha apoyado a Dubcek. Ni siquiera Moscú puede pararlo. La nueva novela de Echenoz atraviesa cuarenta años de un destino excepcional y sin embargo misteriosamente parecido al nuestro. Y nos regala una escritura encrespada de esa impagable ironía que para Echenoz es sólo un pudoroso afecto.

«Un swing en la escritura digno de los más grandes li­bros de Echenoz» (Baptiste Liger, Lire);

«Nada es inven­tado. Pero no nos hallamos ante una biografía. Se trata, pura y simplemente, de una novela, vibrante, elíptica, irónica» (Nathalie Crom, Télérama).

«Una novela hipnótica… Echenoz nos describe la vida de Zátopek como la de un héroe trágico del siglo XX. La de un ciudadano sin ideología que fue victima de los grandes totalitarismos… El relato emociona por su capacidad de meterse en la piel del héroe. Sus dudas, sus tribulaciones, son las nuestra» (Miquel Molina, La Vanguardia).

«Es la novela de Echenoz que debería definitivamente convertirlo en un narrador de enorme difusión, pues el prestigio ya lo tiene desde antes de ganar el Goncourt en 1999 con Me voy» (Javier Aparicio Maydeu, El País).

Comentari: Abans de comprar el llibre havia llegit les crítiques que s’havien fet a La Vanguardia i El Pais i vaig pensar que havia de comprar el llibre. Però entre una cosa i l’altre vaig oblidar-me d’ell i no va ser fins un dia que vaig anar a l’estació de Sants que fent un tomb per llibreria-quiosc que hi ha el vaig veure i el vaig comprar per fer temps. La lectura del llibre d’Echenoz és força ràpida i no té complicacions. El llibre és un relat biogràfic però no és una biografia com diu la contraportada és una novel·la sobre Emil Zatopek, el millor fondista europeu. Pel que fa al món de les curses o a de l’atletisme no aporta, al meu entendre, res nou sobre la temàtica com d’altres llibres que ja he comentat però aquest té la particularitat de parlar d’una època i d’un personatge que va caure a l’oblit. En definitiva, un llibre que no és molt extens que passa ràpid i narra una bona història sobre una gran atleta, un llibre força recomanable.

Esperant que torni a començar la temporada ciclista i especialment les clàssiques de la primavera hem d’alimentar-nos fent una ullada a la història d’aquest esport èpic. És indubtable que les Gran Voltes són les que més ressò mediàtic acaparen però en els darrers anys el nou ciclisme i les tàctiques d’equip fan que el Tour, Giro i Vuelta no hi puguem veure atacs a quilometres de meta, “minutades” i grans rebentades de motor. Per posar un exemple, en el darrer Tour guanyat per Cadel Evans qui s’imaginava que Voeckler mantindria el maillot groc fins els Alps, passant tots els Pirineus? No va ser fins que Andy Schleck en un atac molt lluny de meta a final del penúltim port i amb ajuda dels seus gregaris que va donar espectacle però de poc va servir perquè el temps guanyat no li van servir per mantenir el maillot groc a la crono.

Ara bé, abans de que arriben les Grans Voltes i curses de més d’un dia, ha d’arribar la primavera, una gran estació pel ciclisme. De fet, dues de les millors curses de la temporada les podem veure  a la primavera i no podem ser altres dues que el Tour de Flandes, Ronde Van Vlanderen en flamenc i la Paris-Roubaix. Totes dues curses sobre les llambordes i el temibles murs, petites rampes amb pendent pronunciat i llambordes (el mític Kapelmuur) que fan que la dificultat augmenti i la prova es fa més dura si al nord hi plou i el fred fa acte de presencia. Tot amant del ciclisme èpic estima i gaudeix com un nen petit aquestes curses, no només les dues citades sinó totes aquelles que hi ha per terres flamenques i franceses.

Doncs per anar obrint boca i fent l’espera menys dura us recomano veure el documental Road to Roubaix, és un documental del 2008 i hi surten la gran majoria de protagonistes i guanyadors d’aquesta gran cursa. Sean Kelly, Tom Boonen, Lance Armstrong, Fabian Cancellara, Stuart O’Grady, Joan Antoni Flecha hi donen la seva opinió. El documental està en anglès i no hi ha subtítols però és fàcil d’entendre sobretot a aquells ciclistes que no són angloparlants i igualment les imatges són espectaculars. Us deixo amb el trailer i també amb l’enllaç al torrent corresponent.

Títol: El Ciclista

Autor: Tim Krabbé

Editorial: Los Libros del Lince

Text contraportada: El ciclista es la historia de una carrera, el Tour del Mont Aigoual, narrada por uno de sus participantes, Tim Krabbé, el gran novelista. De paso, esta novela es también un emotivo homenaje a un deporte único y a sus grandes figuras. La brillantez de la narración, que trasmite con intensidad el carácter agónico del ciclismo, y la belleza del homenaje que rinde al sufrimiento, convierten El ciclista en un verdadero hito que ha sido saludado como un libro extraordinario desde su publicación original.

«Una obra maestra literaria que seguirá teniendo lectores dentro de cien años. El mejor libro de deporte jamás escrito en Holanda.» Leeuwarder Courant

«Una historia construida con enorme pericia.» The New York Times

«El ciclista es una lectura inmensa, una carrera inmensa.» Donald Antrim

«Un libro único en los anales de todo lo que se ha escrito sobre este deporte y sobre otro montón de cosas. Una obra maestra, única en su género. Nadie había mostrado tan magníficamente la fuerza y el dolor inherentes al ciclismo.» TREVOR CROWE (outfielder de los Cleveland Indians)

Comentari: El Ciclista o De Renner (títol original) hauria de ser una lectura obligatòria per tot amant del ciclisme i sobretot del ciclisme èpic, aquell ciclisme que actualment ens costa veure o només el veiem a les clàssiques de primera, a les curses del nord d’Europa on abunden les llambordes. Un dels paragrafs que  més em van agradar i que defineixen molt bé el que és estar sobre una bicicleta durant molte shore si en cursa és el que diu Krabbé a la pàgina 40 de l’edició castellana:

Uno tiene poca conciencia encima de una bicicleta. Cuanto mayor es el esfuerzo que hace, menos conciencia tiene. Cualquier pensamiento incipiente se te antoja una verdad absoluta, cada suceso inesperado es algo que siempre has sabido aunque lo hubieras olvidado temporalmente. La frase machacona de alguna canción, una división que empiezas de cero una y otra vez, la furia magnificada que sientes contra alguien sirven para llenar tus pensamientos.

Journeyfilm va fer una película-documental sobre la Western States 100 del 2010 i partir del dia 25, es a dir d’aquí a 3 dies es pot començar a fer via online a la web del film les preserves del DVD. En principi no diuen si hi ha alguna limitació pel que fa a enviaments fora dels Estats Units, espero i desitjo que no hi hagi i puguem gaudir d’un gran film d’una gran cursa. Si recordeu, aquells que seguiu les curses d’ultratrail, que en aquella edició en Kilian Jornet va punxar per culpa de la mala hidratació i alimentació ja que no no estava acostumat a les temperatures i condicions amb les que es corre a Estats Units.

Els protagonistes del film són 4 grans corredors, en Kilian Jornet, Hal Koerner, Anton Krupricka (el reconeixereu perquè corre sense samarreta, la barba i el cabell llarg), i Geoff Roes. Estem parlant de 4 dels millors ultrafondistes o ultratrailers que hi ha actualment i que els resultats dels 4 fa molta por. Hem de tenir en compte que els corredors americans surten poc d’USA a còrrer i per això no en tenim tantes referències però és que a USA tenen milers de curses d’ultrafons.

Si l’edició de 2010 va ser dolenta pel Kilian Jornet, la de 2011 no ho va ser, en Kilian va tornar i va guanyar, això si, sense record. Aquest any en Geoff Roes es va retirar i a poc menys d’una milla pel final estava ell esperant als corredors, la imatge de la cursa va ser veure a en Roes felicitant en Kilian abans d’arribar a meta.

Títol: De que parlo quan parlo de còrrer

Autor: Haruki Murakami

Editorial: Editorial Empúries

Text contraportada: Jove noctàmbul, aficionat al jazz i amo d’un bar, Murakami descobreix als trenta anys la seva vocació literària. Però també descobreix la incompatibilitat d’una vida creativa amb una vida desordenada, i decideix fer un canvi radical. És aleshores quan se sotmet a una dura disciplina física i comença a entrenar-se per córrer maratons.

En un relat íntim i commovedor, Murakami es despulla per primera vegada davant dels lectors. Autor d’idees fermes, poc donat a declaracions públiques i zelós de la seva vida personal, a De què parlo quan parlo de córrer Murakami troba una manera literària d’explicar-se a si mateix. I ho fa centrant-se no tan sols en el procés que el va portar a aficionar-se a córrer sinó també en la seva manera de treballar i, en definitiva, en la seva manera de veure el món en què vivim.

Comentari: Aquest és el primer llibre que llegeixo de Murakami i no és cap de les seves novel·les que tants lectors té arreu del món. La meva aproximació a Murakami ha estat mitjançant la seva vessant com a corredor i triatleta amateur, cosa que molts dels seus lectors desconeix, si més no fins el moment de la publicació del llibre. El llibre ens aproxima al Murakami corredor, els seus pensaments quan corre i la importància que té sortir a còrrer cada dia. Destacar sobretot que el llibre està escrit amb una narració perfecte i fa que el llibre enganxi.

Aquesta crònica arriba un any tard, però ja ho diuen que més val tard que mai. L’any 2010 vaig decidir preparar-me per a un nou repte i aquest no era un altre que acabar un Ironman. Després de parlar-ne moltes hores amb l’@ocellz (Oriol Garrote) vaig llençar-m’hi. Vaig buscar diverses opcions per debutar i, finalment, vaig descartar iniciar-me directament amb un Ironman sencer. Per dates el que millor m’anava era l’Ironman 70.3 de Wiesbaden, ciutat situada al costat de Frankfurt. Seria un 15 d’agost.

Després d’un any entrenant, de forma anàrquica, descontrolada i maldestre em vaig presentar a Wiesbaden acompanyat de l’Empar (la meva parella), el meu germà i la seva xicota. Anava força confiat de les possibilitats de poder ser finisher al meu primer triatló i primer Ironman. Finalment ho vaig ser, però les coses van sortir una mica diferents de com les havia planificat. Seguint les bones indicacions de l’Oriol varem viatjar cap a Wiesbaden 4 dies abans de la prova en avió. Ens varem allotjar en un hotel típic alemany, sense gaires pretensions, però que s’hi estava molt bé i la propietària ens deixava tenir la bici a l’habitació (per seguretat). Un fet a destacar: feien uns esmorzars impressionants, i hi havia amanida de tomàquet i mozzarrella! I si baixavem a esmorzar i faltaven panets, la propietària mateixa sortia al forn de pa a comprar més brötchen (panets en la llengua de Goethe). Els dies anteriors a la cursa els varem dedicar a fer turisme per la ciutat i a complir l’estricte timing que marca la organització dies abans de l’Ironman. Val a dir, que quan vaig inscriure’m a l’Ironman, aquest encara no s’havia declarat com a Campionat d’Europa.

Mitjançant foromtb, un fòrum ciclista vaig coneixer 3 persones més que anirien a Wiesbaden. Aleshores, la muntanya que es presentava davant meu no era tal, ja que entre 4 segur que les coses anaven millor. Això si, jo tenia un cosa força important a favor: tinc la sort d’haver estat escolaritzat a una escola alemanya.

Una de les coses més impressionants que hi ha en un Ironman és la fira del corredor. Es tracta d’un espai on totes les marques i botigues que vulguin exposen allà els seus productes a preus rebaixats, cosa força perillosa. Per sort jo només vaig tornar amb unes bambes K-Swiss K-Ona (en un altre post ja parlarem d’elles). A tot això, durant 4 dies jo no podia menjar altra cosa que pasta. No hi entrarem gaire a fons, però la cosa va de carregar el cos d’hidrats de carboni per tenir benzina o, com diria el Koala, “pota” per la cursa. Per tant, 4 dies menjant pasta per dinar i per sopar, tot ben regat amb unes fantàstiques Franziskaner de mig. El carrer on hi havia quasi tots els restaurants “italians” de Wiesbaden estaven plens d’atletes. M’hi jugaria quelcom que mai estan tan plens com els dies previs a l’Ironman.

Dos dies abans de la prova, els 3 companys coneguts al foromtb i jo qurdem per anar a fer un reconeixement dels primers 30 kilometres del sector ciclista. Ens trobem a l’estació de trens de Wiesbaden i en cotxe (ells van venir d’Astúries i Euskadi per carretera) ens dirigim a la zona on huaríem de nedar per sortir des d’allà en bici per saber bé el recorregut. Un d’ells aconsegueix el track i ja ens avisa que el perfil que hi ha a la web de la prova no es correspon gaire amb el track. Ens vestim i entre riures sortim del parking, que dies després serà la zona de transició. Els primers kilometres són planers, alguna zona revirada i per dins de carrerons d’una urbanització. Poc després afrontem una pujada intensa però curta i entrem ja en zona boscosa on comença el primer port. Anem fent i jo als primers kilometres ja veig que la cosa puja de veritat. Porto un pedaleig lleig i no tinc bones sensacions. Un dels companys en veurem ja molt despenjat es despenja ell també i m’ajuda a pujar. Pujo com puc i, finalment, arribo al final del de port i baixem. Arribem al cotxe i ja li dic a en Patxi que les meves previsions de fer 6 hores 30 no són factibles i que arribaré amb el que faci falta. Arribem a Wiesbaden de nou i retrobament amb l’Empar, el meu germà i la Carol. Els hi explico com ha anat, els hi dic que la cosa pinta malament i que no m’he trobat bé pujant, però que hi farem! queden 2 dies pel gran dia i potser diumenge tot és diferent.

Aquest mateix dia toca recollir dorsals i la bossa amb tot el racebook, tot allò indispensable (com el casquet de natació i el xip). Al meu grup d’edat li toca el casquet groc i sortim per la meitat dels grups d’edat (a mi no em preocupa, com si ens toca els últims!). A la tarda tornem a quedar tots 4 i anem al briefing a que ens expliquin com anirà el funcionament i el reglament de l’Ironman. Jo no tinc cap dubte, però els meus companys es barallen per rascar alguna cosa en anglès. Sort que l’Empar és traductora i els ajuda amb els conceptes que no els queden clars. Acabat el briefing toca tornar a l’hotel i al vespre tenim la Pasta Party. Per qui no conegui aquest terme, es tracta d’una “festa” on ens reunim tots els atletes i la organització ofereix pasta per donar i per vendre, i s’aprofita per fer una mica de xerinola i presentar els porfessionals que participen a la cursa.

Arribem a la Pasta Party i la cosa promet, el primer que veig és un stand  força grand d‘Erdinger, una marca de cervessa alemanya i que patrocina un equip de triatló. Entrem a la carpa i ens fem amb una taula i anem a menjar. Hi ha una filera interminable de difernets tipus de pasta, salses i amanides, destcar que és buffet lliure i self service (pel que pagues ja és el que toca) la gent no escatima en recursos i carrega bé la pota d’hidrats, nosaltres no som menys i omplim dipòsits. Ara bé, hi havia la opció d’agafar cervessa sense alcohol i isotònica però nosaltres decidim optar per tirar de weissbier de mig (cervesa blanca) i anar fent. I això que acabem de sopar i sortim fora de la carpa a seure a les taules exteriors i seguir carregant la pota de weissbier gentilesa d’Erdinger i anar petant la xerrada i fent uns riures, fins que anem a reomplir els gots de cervesa i ens adonem que ja és força fosc i només queda la gent de la organització i nosaltres. Quan demanem més cervesa no ens diuen que no però ens pregunten d’on som, expliquem que venim d’Espanya, bé jo explico que sóc català i el bon home ja fa cares d’entendre perquè encara som allà i en alemany fem unes conyes. Tornem a la taula seguim la nostre tertúlia i un cop s’acaben les Erdinger decidim aixecar la sessió. Ens acomiadem i quedem per trucar-nos al matí següent per coordinar -nos per anar a fer el bike check-in, es a dir, revisió de bici i deixar-la a boxes el dia abans de la cursa.

Títol: Còrrer o morir

Autor: Kilian Jornet

Editorial: Ara Llibres

Text contraportada: «Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor.»

Si, tot torna a començar. Ho diuen els Mishima i manllevo el títol de la seva cançó per reobrir el meu blog personal. Com veureu no hi ha cap post antic ni arxiu, he decidit començar de nou i reestructurar el contingut d’aquest. Abans parlava molt de política i de vegades d’altres coses que em venien al cap. Ara escriure bàsicament d’esports, llibres, cinema, series i música. Potser algun cop hi haurà algun off-topic però en comptades ocasions.

Parlaré bastant sobre ciclisme, esport que m’apassiona i sobretot faré ressenyes de les curses en les que participi, quan parlo de curses parlo de curses de certa entitat per tant no espereu que us parli de curses de 10 quilometres que no deixen de ser un test cronometrat per a assolir altres objectius. No us parlaré dels meus entrenaments ni faré un post diari copiant el resultats del meu Suunto T4d, si voleu veure això ja teniu al Josef Ajram… Parlaré de material i de com preparo les curses, menjar, hidratació i estratègies de cursa això si, tot això serà subjectiu i per tant no vol dir que el que jo faci vagi bé a un altre. Ho comentava fa poc amb altres runners al Twitter, el més important són les sensacions que un té i escoltar el cos.

Per tant, sigueu benvinguts de nou.

P.D.: El blog encara està per acabar de moment ja li hem fet “xapa i pintura” només queden 4 serrells que retocar i ja estarà del tot llest. I sobretot donar les gràcies al Miquel Caimary (@Shht) pel logo que m’ha fet.