Aquesta crònica arriba un any tard, però ja ho diuen que més val tard que mai. L’any 2010 vaig decidir preparar-me per a un nou repte i aquest no era un altre que acabar un Ironman. Després de parlar-ne moltes hores amb l’@ocellz (Oriol Garrote) vaig llençar-m’hi. Vaig buscar diverses opcions per debutar i, finalment, vaig descartar iniciar-me directament amb un Ironman sencer. Per dates el que millor m’anava era l’Ironman 70.3 de Wiesbaden, ciutat situada al costat de Frankfurt. Seria un 15 d’agost.

Després d’un any entrenant, de forma anàrquica, descontrolada i maldestre em vaig presentar a Wiesbaden acompanyat de l’Empar (la meva parella), el meu germà i la seva xicota. Anava força confiat de les possibilitats de poder ser finisher al meu primer triatló i primer Ironman. Finalment ho vaig ser, però les coses van sortir una mica diferents de com les havia planificat. Seguint les bones indicacions de l’Oriol varem viatjar cap a Wiesbaden 4 dies abans de la prova en avió. Ens varem allotjar en un hotel típic alemany, sense gaires pretensions, però que s’hi estava molt bé i la propietària ens deixava tenir la bici a l’habitació (per seguretat). Un fet a destacar: feien uns esmorzars impressionants, i hi havia amanida de tomàquet i mozzarrella! I si baixavem a esmorzar i faltaven panets, la propietària mateixa sortia al forn de pa a comprar més brötchen (panets en la llengua de Goethe). Els dies anteriors a la cursa els varem dedicar a fer turisme per la ciutat i a complir l’estricte timing que marca la organització dies abans de l’Ironman. Val a dir, que quan vaig inscriure’m a l’Ironman, aquest encara no s’havia declarat com a Campionat d’Europa.

Mitjançant foromtb, un fòrum ciclista vaig coneixer 3 persones més que anirien a Wiesbaden. Aleshores, la muntanya que es presentava davant meu no era tal, ja que entre 4 segur que les coses anaven millor. Això si, jo tenia un cosa força important a favor: tinc la sort d’haver estat escolaritzat a una escola alemanya.

Una de les coses més impressionants que hi ha en un Ironman és la fira del corredor. Es tracta d’un espai on totes les marques i botigues que vulguin exposen allà els seus productes a preus rebaixats, cosa força perillosa. Per sort jo només vaig tornar amb unes bambes K-Swiss K-Ona (en un altre post ja parlarem d’elles). A tot això, durant 4 dies jo no podia menjar altra cosa que pasta. No hi entrarem gaire a fons, però la cosa va de carregar el cos d’hidrats de carboni per tenir benzina o, com diria el Koala, “pota” per la cursa. Per tant, 4 dies menjant pasta per dinar i per sopar, tot ben regat amb unes fantàstiques Franziskaner de mig. El carrer on hi havia quasi tots els restaurants “italians” de Wiesbaden estaven plens d’atletes. M’hi jugaria quelcom que mai estan tan plens com els dies previs a l’Ironman.

Dos dies abans de la prova, els 3 companys coneguts al foromtb i jo qurdem per anar a fer un reconeixement dels primers 30 kilometres del sector ciclista. Ens trobem a l’estació de trens de Wiesbaden i en cotxe (ells van venir d’Astúries i Euskadi per carretera) ens dirigim a la zona on huaríem de nedar per sortir des d’allà en bici per saber bé el recorregut. Un d’ells aconsegueix el track i ja ens avisa que el perfil que hi ha a la web de la prova no es correspon gaire amb el track. Ens vestim i entre riures sortim del parking, que dies després serà la zona de transició. Els primers kilometres són planers, alguna zona revirada i per dins de carrerons d’una urbanització. Poc després afrontem una pujada intensa però curta i entrem ja en zona boscosa on comença el primer port. Anem fent i jo als primers kilometres ja veig que la cosa puja de veritat. Porto un pedaleig lleig i no tinc bones sensacions. Un dels companys en veurem ja molt despenjat es despenja ell també i m’ajuda a pujar. Pujo com puc i, finalment, arribo al final del de port i baixem. Arribem al cotxe i ja li dic a en Patxi que les meves previsions de fer 6 hores 30 no són factibles i que arribaré amb el que faci falta. Arribem a Wiesbaden de nou i retrobament amb l’Empar, el meu germà i la Carol. Els hi explico com ha anat, els hi dic que la cosa pinta malament i que no m’he trobat bé pujant, però que hi farem! queden 2 dies pel gran dia i potser diumenge tot és diferent.

Aquest mateix dia toca recollir dorsals i la bossa amb tot el racebook, tot allò indispensable (com el casquet de natació i el xip). Al meu grup d’edat li toca el casquet groc i sortim per la meitat dels grups d’edat (a mi no em preocupa, com si ens toca els últims!). A la tarda tornem a quedar tots 4 i anem al briefing a que ens expliquin com anirà el funcionament i el reglament de l’Ironman. Jo no tinc cap dubte, però els meus companys es barallen per rascar alguna cosa en anglès. Sort que l’Empar és traductora i els ajuda amb els conceptes que no els queden clars. Acabat el briefing toca tornar a l’hotel i al vespre tenim la Pasta Party. Per qui no conegui aquest terme, es tracta d’una “festa” on ens reunim tots els atletes i la organització ofereix pasta per donar i per vendre, i s’aprofita per fer una mica de xerinola i presentar els porfessionals que participen a la cursa.

Arribem a la Pasta Party i la cosa promet, el primer que veig és un stand  força grand d‘Erdinger, una marca de cervessa alemanya i que patrocina un equip de triatló. Entrem a la carpa i ens fem amb una taula i anem a menjar. Hi ha una filera interminable de difernets tipus de pasta, salses i amanides, destcar que és buffet lliure i self service (pel que pagues ja és el que toca) la gent no escatima en recursos i carrega bé la pota d’hidrats, nosaltres no som menys i omplim dipòsits. Ara bé, hi havia la opció d’agafar cervessa sense alcohol i isotònica però nosaltres decidim optar per tirar de weissbier de mig (cervesa blanca) i anar fent. I això que acabem de sopar i sortim fora de la carpa a seure a les taules exteriors i seguir carregant la pota de weissbier gentilesa d’Erdinger i anar petant la xerrada i fent uns riures, fins que anem a reomplir els gots de cervesa i ens adonem que ja és força fosc i només queda la gent de la organització i nosaltres. Quan demanem més cervesa no ens diuen que no però ens pregunten d’on som, expliquem que venim d’Espanya, bé jo explico que sóc català i el bon home ja fa cares d’entendre perquè encara som allà i en alemany fem unes conyes. Tornem a la taula seguim la nostre tertúlia i un cop s’acaben les Erdinger decidim aixecar la sessió. Ens acomiadem i quedem per trucar-nos al matí següent per coordinar -nos per anar a fer el bike check-in, es a dir, revisió de bici i deixar-la a boxes el dia abans de la cursa.

No hi ha articles similars.